dimarts, de març 28, 2006

Enllaços útils per aprofundir (en construcció)

dimarts, de gener 17, 2006

Hipoteques ideològiques

Amb la magnitud dels augments dels preus de l'habitatge a casa nostre, un es podria preguntar si el Sector Públic no podria haver emprès mesures decisives en política econòmica, tot intervenint d’una manera significativa, en el sector immobiliari.

El Sector Públic a Espanya intervé constantment en la nostra economia mixta de mercat. Els més liberals pensen que fins i tot massa. D'altres defensen aquesta actitud considerant-la millor a la d'altres països, com els Estats Units, on el personal sap que vol dir una economia lliure de mercat amb poca intervenció del Sector Públic. A Espanya, s’estableixen normes per a gairebé tots els productes, prescripcions sanitàries i de seguretat en la producció en el consum, regulació de preus com en el cas del sector energètic, subvencions a la producció (agrícola, la PAC), es fan complir els aranzels i contingents que limiten el comerç internacional acordats per la UE, es fixen horaris comercials o les èpoques de les rebaixes, es defensa i promou la competència amb mesures antidúmping, antimonopoli i anticàrtel, es lluita contra la publicitat enganyosa, es posen normes per afavorir la transparència de preus, es proveeixen béns públics pel propi Sector, s'actua per corregir externalitats negatives com la contaminació generada per les empreses...

El sector immobiliari no és un sector qualsevol. Ni per les seves característiques de la demanda (l’habitatge és un bé de primera necessitat que fins i tot recull la Constitució com un dret; roman vinculat gairebé umbílicalment al lloc on un té la família més immediata, la feina, la seva pàtria, gran o petita, fet que limita la substituïbilitat o reposició; té una dependència crítica dels cicles i tendències demogràfiques...) ni per les característiques de la seva oferta (no és transportable des del lloc on la seva producció pot ser feta amb més economia de costos; depèn críticament del sòl disponible i de les limitacions al seu creixement per les conseqüències medioambientals o sobre l’ordenació del territori; no és malmet amb rapidesa si es triga a vendre....).

Aquestes característiques especials faciliten, de no intervenir el Sector Públic, l’aparició de fenòmens especulatius. A la demanda d’habitatge de la generació del baby boom que busca niu, s’hi ha sumat la generada per l’estalvi que inverteix en totxo. Les dues forces orientades en la mateixa direcció alimenten l’alça de preus. Aquesta atrau nou estalvi, aquest eleva novament els preus i així anar inflant un globus afavorit per les rigideses i lentituds pròpies d’aquest mercat i d’una intervenció descompensada del Sector Públic, forta en alguns aspectes, dèbil en d’altres. ¿Podria el Sector Públic haver intervingut decididament debilitant la força de l’estalvi que busca plusvàlues en el totxo? Un totxo on d’altres es juguen el sostre on viure. Un sostre que no provoca un enriquiment del que només té un habitatge, ja que si se’l ven necessita el mateix import per comprar un altre d’igual, si no vol anar a viure en un de pitjor.

Curiós mercat on el preu es fixa críticament tenint en compte fins on es pot endeutar la gent (la llargària temporal de les hipoteques). Mercat on és possible l‚apropiació de tot l’anomenat excedent del consumidor. La correlació temps hipotecable, preu de l’habitatge semblen anar en la mateixa direcció.

Els beneficiat: propietaris de sòl urbanitzable, sector de la construcció, els que ja han realitzat plusvàlues i no han comprat més, i els ajuntament espanyols de tots colors, els quals han trobat en els impostos i en les requalificacions i urbanitzacions de terrenys la gallina dels ous d’or. Una il•lusió fiscal de manual. Qui atura aquesta insaciabilitat?

Els perjudicats? Els fills estimats de l’esquerra que s’autodefineix com a progressista. Les famílies d’assalariats de les capes mitjanes i mitjana baixes de la societat. I d‚aquí cap avall. I entre ells, les famílies novells a la recerca d’un bé de primera necessitat a preus de luxe. Les conseqüències són i seran devastadores. Hipoteques a 40 anys, per a pisos petits, a pagar per dos cònjuges que no poden parar de treballar, que no poden quedar a l’atur, que no poden agafar excedències per tenir cura dels més petits o dels més grans. La hipoteca perfecte a la llibertat i autonomia familiar. Una hipoteca al principal mediambient de la persona, la família.

Quins són els orígens d’aquesta passivitat pública? Quina part de corresponsabilitat recau en aquest progressisme elitista, més dogmàtic (quina paradoxa), en matèria familiar? Quines són les conseqüències d’aquest festeig amb la deconstrucció d’institucions com la família. Amb la el seu menysteniment o amb el fet de desdibuixar-la?

La frivolització del concepte de família que hem viscut els europeus des de fa 2000 anys (aquí els deconstructors hipercrítics, sector enderrocs, començaran a fer cabòries), la seva relativització, acaba provocant que la seva protecció no sigui un objectiu del Sector Públic, ni per una part considerable de la societat civil. Aquesta ignorància promou la no defensa, la no defensa el lliurar la qüestió de l’habitatge només a les lògiques implacables del mercat. Aquest relativisme familiar ha promogut el dogmatisme de la hipoteca a 40 anys. La deconstrucció de les institucions o cossos socials que no són el mercat ni l'Estat, desproveint la persona de proteccions, acaba per facilitar la construcció de l'imperi del més fort.

Editat on line a capgros.com 10 de gener de 2006

dissabte, de desembre 03, 2005

Una recuperació de la memòria històrica polititzada

La recuperació de la memòria històrica és una expressió que s’ha fet comuna a Catalunya els últims anys, una dècada més o menys, i que s’ha aplicat especialment en el context de l’estudi de la Guerra Civil espanyola i el Franquisme. Sembla que en alguns àmbits no és suficient fer servir el tradicional verb historiar per a parlar de l’estudi d’aquesta època del nostre passat recent. Existeix alguna càrrega afegida de significat entre recuperació de la memòria històrica i historiar? La recuperació de la memòria històrica és una manera polititzada d’historiar?
En temps del general Franco es va donar carta blanca oficial i es va afavorir un corrent historiogràfic que analitzava la història d’Espanya, però especialment la II República i la Guerra Civil d’una forma maniquea. Utilitzant la generalització més pedestre es va posar tothom que no reia les gràcies al nou règim polític al sac dels anomenats “rojos”. Els “rojos” es van convertir en un subjecte polític, no improvisat, molt útil per a la desqualificació política de l’adversari, però molt dèbil en quan a la seva definició. Una simplificació. Una “chapuza” historiogràfica al servei d’una manipulació política per a tenir a qualsevol contestari acomplexat. Com sempre va haver qui s’ho va creure i qui no.
Un corrent historiogràfic, que alguns anomenen neofrontpopulista, sembla haver-ne agafat el relleu. Els mateixos mètodes per als mateixos objectius. És aleshores el revanxisme el plus afegeix, que porta la recuperació de la memòria història, sobre el tradicional fet d’història una època amb serenor?
L’ús i abús del terme faixista n’és un exemple. Masses similituds amb l’antic abús del terme “rojos”. Aquest és el plus d’historiar una època, en democràcia? Les corrents historiogràfiques treballen d’aquesta manera s’assemblen més del que es pensen. Comparteixen la simplificació i la “brocha gorda” com a mètode d’anàlisis; reneguen de la independència de criteri que tot historiador o periodista s’ha de posar com a objectiu. Com a utopia en el sentit positiu de la paraula, allò que mai es pot aconseguir el cent per cent però que es pot avançar en un major grau. Qui analitza d’aquesta manera posa la seva feina al servei d’interessos polítics partidistes, a mena de mercenaris intel·lectuals, en la seva accepció més negativa. En resum utilitzen la història per calumniar l’adversari polític, una manera com una altre d’evidenciar el buit polític propi i la pròpia incapacitat d’engrescar els votants amb propostes interessants. Que venen els rojos! que venen els fatxes! Per que si Hitler = Franco = PP = catòlics de centre dreta; Estalin = Esquerra = República = catòlics de centre esquerra. Aleshores Hitler = bigoti = Estalin. Conclusió: la maquineta d’afaitar és la major aportació a la democràcia. D’un sol ús, és clar, com aquests anàlisi de la història o de la actualitat.

Publicat on-line a Capgros.com 27 de novembre de 2005

dimarts, de novembre 01, 2005

La COPE també provoca a catòlics

Aquestes darrers dies s’han reforçat les crides a actuar contra la cadena COPE pels comentaris que alguns dels seus “contertulis” i directors de programes hi expressen. S’acusa els comentaris de realitzar una anàlisi plana i malitencionada de la realitat, de faltar a la veritat i a la honorabilitat de les persones, d’incitar a l’odi ...
Traspassant l’esfera dels actors dels comentaris, les crides es dirigeixen cap a la propietat del mitjà de comunicació, la Conferència Episcopal Espanyola, per tal que intercedeixi en la qüestió.
El nostre Estat de Dret garanteix dos drets fonamentals, els de la honorabilitat i el de llibertat d’expressió. Si es considera que algun comentari de la COPE vulnera el primer, cal denunciar-ho judicialment.
Dins de la moral catòlica, un acte pot ser legal però immoral i a la inversa. No ajudar un pobre que ho passa malament, no estimar l’espòs o esposa no és il·legal però és no correcte moralment. Per contra, donar refugi a un jueu a l’Alemanya nazi era il·legal però era i és moralment correcte.
Entre la legalitat dels certs comentaris expressats a la cadena COPE i la seva moralitat (catòlica) segurament que hi ha la qüestió. Només des d’una posició, com ara des de la moral catòlica, on es diferenciï entre fet legal i fet moral és possible criticar la COPE. I ja se sap que el caràcter moral d’un acte acaba remetent-se al que hi ha de transcendent i absolut en l’home, a anar més enllà del que és materialisme o del relativisme. És pot aleshores, posar en evidència la contradicció o falta de coherència entre el que es predica i el que es fa, malgrat es compleixi la legalitat. Es podrà demanar a la Conferència Episcopal Espanyola o a al Santa Seu que, si us plau, iniciï un procés d’investigació o inspecció sobre els excessos dels comentaris que amb persistència es difonen i de les seves repercussions sobre la pau social al país.
S’haurà de fer esment però, que per realitzar aquesta darrera petició cal tenir “neta” la pròpia casa mediàtica. És a dir, si no és vol caure en el major dels cinismes, cal obrar moralment en la informació que es dóna des de la resta de mitjans d’informació. Hem de preguntar-nos, doncs, si des d’aquells opinadors i mitjans que s’autoanomenen progressistes i/o catalanistes no s’ha actuat de la mateixa manera que es critica a la cadena COPE. I més a un país, Catalunya, on amb una facilitat i velocitat que fa fredat es titlla de fascista tot allò o a tot aquell que opina de manera contrària. A Catalunya ha tingut lloc una persecució, duta a terme des d'un cert món educatiu i alguns mitjans de comunicació, de tot allò que fes olor a catòlic. S’ha ridiculitzat el catolicisme fins a nivells que posen els pels de punta, alimentant la seva estigmatització. Al costat del llibre recentment editat “Les barbaritats de la COPE”, es podria editat un “Les barbaritats de TV3” que recollís les animalades que s’ha arribat a dir contra Joan Pau II, contra l’Església Catòlica. Recopilatori de frivolitzacions, ridiculitzacions, d’anàlisis barruers i burletes que han “calat” en una part considerable de la població de manera preocupant. Caricaturització des d’on emeten molts judicis de valor. Una pluja fina però perseverant d’equiparació del catolicisme amb temps foscos, irracionalitat i repressió, de gestos, rialletes i girs de veu i de discurs d’alguns dels periodistes que es tenen per professionals. Una complicitat per al desprestigi. Només cal revisar la videoteca de la TV més nostre i cercar com s’ha informat, escamotejat informació i no contrastat d’altre. Malgrat tot, després de la manifestació de dol mundial, especialment entre molts joves catòlics europeus, per la mort de Joan Pau II sembla que aquesta ridiculització i culpabilització del catolicisme es va reconduint en els mitjans de comunicació de casa nostre, aceptant de facto que certes simplificacions han estat imprudents.
Aquests fets, però, no poden ser excusa ni legitimació per a fer el mateix, però en sentit oposat, des de la COPE. Per que precisament, el com s’informa és molt important en una cadena d’informació catòlica. Per que el llistó no passa només per la legalitat sinó que es situa més amunt.
Caldria preguntar a alguns “contertulis” i directors de programes de la COPE si són conscients d’aquest darrer punt. Els ciutadans catòlics i el país necessita de mitjans de comunicació de l’Església de gran abast com la COPE que enriqueixin els punts de vista i la informació. Però no d’aquesta manera. Per que el què i el com s’informa, per a un catòlic, són les dues cares de la mateixa moneda, que és el servei a la veritat. Per que si no, un es posa en el mateix pla d’actuació que el periodisme laicista i anticatòlic que es critica. Esdevenint, el tret diferencial, només el to cavernícola, i no un periodisme que tingui en les virtuts cardinals, just, prudent, fort i savi, la seva carta de navegació.

divendres, de setembre 23, 2005

A "xumar" hipoteca

Milers de persones s’han hipotecat els darrers temps a trenta i més anys. Per poder assumir l’import de la quota mensual és necessari el la majoria dels casos que els dos membres de la parella treballin, i ho facin a jornada completa. El sou d’un està destinat al seu pagament. L’altre per les despeses habituals de la llar. Difícilment cap dels dos pot deixar de treballar durant un període de temps o reduir la seva jornada laboral. Sovint, especialment entre les dones, es planteja accedir a aquest respir al quedar embarassades o durant els primers anys de vida dels seus fills. Però això esdevé impossibible sobretot a les famílies de renda baixa entre les quals és habitual trobar-hi les parelles joves. La pregunta és: és possible assumir una educació responsable i afectivament plena dels fills amb els dos conjugues treballant fora de casa, i a vegades molt lluny de casa, després d’una dura jornada laboral completa?
Espanya és un dels països europeus on els treballadors més hores estant a la feina però on la productivitat d’aquestes hores és més baixa. Catalunya no n’és un excepció, ans el contrari. Per altre banda, és molt habitual a Alemanya trobar empreses que tanquen les seves portes a les 5 de la tarda. Malgrat això tenen una productivitat molt més alta que la espanyola.
La nova servitud de les hipoteques i una cultura del treball i de l’empresa certament peculiar han tenallat milers de joves famílies catalanes.
Fer política d’habitatge és ara fer política familiar. Les administracions públiques espanyoles, especialment les municipals, s’han acostumat a cobrir les seves creixents despeses no amb nous impostos sinó amb les plusvàlues que genera l’anomenat “boom“ immobiliari. Els regidors d’urbanisme i les empreses públiques municipals relacionades s’han convertit en una mena de reis mides pels alcaldes. Un part preocupant dels projectes municipals es financien, per mitjà d’aquesta il·lusió fiscal, no amb impostos “ordinaris” sinó amb els beneficis d’aquestes empreses públiques de promoció urbanística i l’impost local sobre les plusvàlua del terrenys de natura urbana. Els Ajuntaments, amb l’aquiescència de l’Estat, no és un agent independent del “boom” immobiliari, ni molt menys un fre assenyat. Ben al contrari, amplifiquen els seus efectes com a agents actius. No es tracte, doncs, d’una situació on el Sector Públic deixa fer, en una situació de laissez faire immobiliari. Una postura ja de per sí preocupant en un sector, el de l’habitatge, que cobreix un dret fonamental de la persona humana, recollit a la nostra Constitució. I on segurament fins i tot les postures econòmiques liberals reconeixerien que és un sector molt delicat per deixar-lo sol a la lliure iniciativa dels mercat. El Sector Públic espanyol, especialment el municipal, no actua de forma liberal sinó intervencionista. Un intervencionisme, però, que actua no anticíclicament, frenant el “boom” dels preus sinó alimentant-lo, un dramàtic escenari per a la protecció de la vida familiar.
Al final tot s’arreglarà. Amb els ingressos públics d’aquest “boom” es podran crear noves escoles amb servei de psicòlegs que puguin tractar el creixent nombre de nens amb problemes d’afectivitat originats per una vida familiar ben trista, on no es té temps ni de donar de xumar als fills petits.

diumenge, de setembre 11, 2005

La llei del pot

“La meitat del pressupost egipci se’l gasta en Mubarak en tint”. Aquesta és una dita que corre de boca en boca pel país, tal com va informar Tomàs Alcoberro en una crònica sobre les darreres eleccions a Egipte.
A Aràbia Saudí, els seus octogenaris reis no se’ls veu ni un cabell blanc. Bé de fet no se’l veu el cabell, però unes esplèndides perilles tenyides delaten el recurs al “pot” màgic. Durant els consell de ministres d’en Sadam Hussein, l’única senyal de senectut la donava el caldeu Tarek Assís. La resta lluïen els meravellosos efectes rejuvenidors del tint. Una mica més a l’orient, el cabell blanc és proscrit pel partit comunista xinès. Dies abans de la celebració dels seus congressos, aquelles impressionants sales ocupades per centenars de delegats aplaudint a la una enmig d’una decoració de vermell i salts d’aigua, s'esgoten les existències de tint de cabell als magatzems del país. Avis venerables provinents de totes les contrades del país i ni un símptoma de les “nieves del tiempo" del tango d’en Gardel. Desconeixíem els efectes rejuvenidors del maoïsme.
I entremig la democràcia més gran del món, l'Índia. Esplèndida cabellera blanca lluïa l’antic president Vagpayee. Que dir del Nehru. De la melena grisosa de la seva filla Indira. O de la blancor venerable del pocs cabells del bò d’en Gandhi.
La televisió italiana RAI confia en presentadors consagrats que sobrepassen els seixanta com Mino Ligorio la conducció d’alguns dels “telegiornale” d’hora punta. Els darrers presidents, en Pertini, en Cossiga, l’Scalfaro i l’actual Ciampi van ser escollits en edat de jubilació. Els dos darrers amb setanta anys ben fets. El white power hi triomfa. A l’altre banda, en Berlusconi.
A Espanya, podria un ultraseixantè conduir un programa de TV? I a TV3? Per que no hi (ni hi havia en temps del govern Aznar) ministres de més d’aquesta edat al govern del país? Caldrà fer un sistema de paritat que doni quotes per edats?
L’horror al cabell blanc és directament proporcional al nivell de vacuïtat del contingut de les propostes políques, mediàtiques o empresarials. Per que quan aquestes importen i il·lusionen de debò per la qualitat i autenticitat del seu contigut, el demés és “cuento”.

dijous, de setembre 08, 2005

Cases de fusta

Per que els nord-americans no fan les cases “de ciment”?
Les cases de fusta, sense fonaments, collades a terra, festes amb “pladurs”, “matxembrats”i d’altres elements preconstruïts a ensamblar, de fàcil i ràpida construcció (a vegades s’encarreguen per catàleg i es basteixen en menys d’un més) són barates. Amb un nivell de mobilitat laboral tan elevat com l’existent als EEUU, no es poden invertir gran quantitats de dòlars en l’habitatge. Aquest bé immoble ha de ser moble, és a dir mòbil. I ho serà fins en el sentit més literal quan desgraciadament els “tornados” sacsejen les àrres residencials. El mercat immobiliari nord-americà és molt més dinàmic que l’europeu i encara més comparat amb l’espanyol. I dinàmic no vol altre cosa que simplement rep moltes més ordres de compra i venda diàries per mil habitants i els seus preus esdevenen més transparents. Les negociacions del preu d’un pis a Espanya, on es poden regatejar fins a 1, 2 o més milions, són impensables als EEUU on fins l’estat de la tanca de jardí o l’alçada de la gespa d’un veí deixat pot afectar al valor de les cases d’un mateix carrer. No és d’estranyar que un dels càstigs per als qui no s’acaben els “cornflakes” sigui pintar la tanca o tallar l’herba de davant de casa el cap de setmana. En absència d’una mare responsable, la normativa de la urbanització ja recull habitualment obligacions comunitàries com aquestes. I si no t’agrada, busca't una altre comunitat amb normes menys severes. Al cap i la fi l’esperit congregacionalista nord-americà es remunta al segle XVII. Però per buscar-te una altre comunitat has de tenir una casa de fusta. La mobilitat laboral ha generat cases de fusta o les cases de fusta han permès una gran mobililitat laboral?
El president Thomas Jefferson, un dels pares de la pàtria, monumentalment esculpit al Mont Rushmore a Dakota del Sud, va sentenciar que tot aniria bé “Mientras seamos un país básicamente agrícola... pero en el momento en que empezemos a vivir amontonados en grandes ciudades, como sucede en Europa, nos volveremos tan corrompidos como ellos.”. El visitant normand Alexis Tocqueville, en la seva obra “La Democracià a Amèrica”, considerà “la gran dimensión de ciertas ciudades norteamericanas, y sobre todo la naturaleza de sus habitantes, como un verdadero peligro que amenaza el provenir de las repúblicas democráticas del Nuevo Mundo, y me atrevo a decir que ésa serà la causa de su muerte, a menos que su gobierno logre crear una fuerza armada que, aun sometida a la voluntad de la mayoría nacional, sea independiente del pueblo de la ciudades y pueda reprimir sus excesos”. Tocqueville es referia al model Nova York de la primera meitat del segle XIX on la població vivia amuntegada en habitatges de pisos com a les ciutats europees. El model residencial jeffersonià de la casa individual envoltada de terreny circumdant va vèncer la partida al de Nova York. Els gratacels de les ciutats americanes són només oficines. Fins i tot els novaiorquesos viuen ara en cases individuals envoltades d'un jardinet més o menys exuberant als barris residencials que envoltant a l'hora la famosa illa on va néixer la ciutat.
Monticello, la bella residència de Jefferson, és visitada com un santuari amb devoció pàtria per milers de nordamericans cada any. Una casa de finals del segle XVIII, de mida humana, envoltada per un bell parc. Baixant d’aquest peculiar mont, es pot trobar aquest model per tot el país, graduant-se en funció de les disponibilitat del terreny i de les butxaques. Un model que estandaritzat i empobrit arribà a la casa de fusta del barris negres pobres. Els governs de la Gran Bretanya de finals del segle XIX en van perdre nota com es pot veure a les ciutats del país. Una revolució “conservadora” que va evitar la revolució, el pànic de la república democràtica. Tots propietaris, de cases. I cases en el sentit literal. Els problemes de la compaginació aquest model amb l’equilibri i sostenibilitat ecològica no han aparegut fins els darrers anys. Mentrestant el pobre nord-americà, no serà un “clochard” francès (de “cloche”, campana), ni un “barbone” italià (per la barba), sinó un “homeless”, un sense casa. Ni que sigui de fusta.