dimarts, de setembre 06, 2005

La nova i vella Orleans

S’ha reaccionat tan tard als efectes de l’huracà Katerina? Per apropar-se a la qüestió cal tenir present on s’ha produït el desastre.
Nova Orleans és una de les ciutat del país amb més personalitat. Un caràcter forjat al segle XIX en ple Sud. La ciutat era un dels principals ports on desembarcaven els esclaus africans. I on embarcaven les ingents quantitats de cotó, cultivat amb el suor dels primers a les plantacions dels terratinents sudistes, destinat a les fàbriques de filatura europees. Nova Orleans era el cap de pont del Sud dels Estats Units amb la resta del món. El Sud del Sud. El vent de derrota dels confederats durant la Guerra de Secessió no s’endugué del tot aquest món meridional tan condicionat per una agricultura de plantacions propietats de terratinents blancs, cultivada amb mà d’obra esclava vinguda de l’Àfrica Negre, intensament capitalitzada i dependent dels mercats exteriors. De la mateixa manera que la Guerra de Successió fou la de fet la primera guerra del segle XX (primer us de metralladores, de trinxeres etc...), l’experiència esclavista sudista fou un precedent, que no tindrà superació, del immediat sistema d’explotació dels treballadors que viurà de forma massiva el món industrialitzat a finals de segle XIX. L’obrer europeu o nord-nord-americà mai arribà al sistema d’exclusió i enviliment personal de l’esclau de les plantacions, tot i que en alguns casos poc s’hi faltarà.
Si alguna cosa semblant hi ha, si bé en diferent grau, entre el món esclavista i el obrer de finals segle XIX és una altra “secessió”, la separació entre els components de la societat que cohabiten el mateix territori local (negre/blanc; obrer fabril/propietaris). Cohabitarem a prop, perquè ens necessitem simbiòticament, però separats com si fóssim dos elements químics diferents que han de compartir proveta però decantats. Dues societats en una sola geografia, mala combinació per a mantenir-se dret quan bufa el vent de la catàstrofe.
Sobre aquest substrat de decantació social i mental que pot afectar una població que comparteix la mateixa ciutat, s’ha de sumar les debilitats del model polític nord-americà. Tan curós per procurar per una ciutadania lliure i una societat civil viva, tan dèbil per a situacions d’emergència. Un "dany col·lateral" d’uns límits taxatius, nascuts d’una cultura política antiestatalista d’arrel antiabsolutista (antibritànica, S.XVIII), al poder de l’Administració i una forta descentralització (federal, estatal, local). El contrari dels estatalismes d’altres contrades, eficaços en moments d’emergència, asfixiants per a la vida i implicació pública dels cossos socials intermitjos i els ciutadans. Recordar que del comunisme s’ha dit que és una economia per a una de les majors emergències, la guerra. I entremig tota la graduació de situacions que faci falta, entre elles les dels països de la U.E.
El vent ha posat en evidència dues de les debilitats dels EEUU, un gran país en molts aspectes. Internament, la descarnada segregació de la població que asseca la saba de la solidaritat comunitària immediata. Externa a ella, l'extrem antiestatalisme, que dificulta la ràpida actuació. Passats uns dies el país, però, posarà en marxa les seves respostes per aparèixer un dels aspectes més saludables d'aquesta gran nació, la vitalitat de la seva societat civil.


6 Comentaris:

Blogger Joan Safont diu:

Benvingut Ramon!
Et llegiré a diari.

Fins aviat!

8:21 a. m.  
Blogger ramon diu:

Ramon, quina lliçó! Ara, per acabar de culminar el teu bateig blocaire, només cal que votis: http://joansafont.blogspot.com/2005/09/miss-parlamentria-2005.html

10:14 a. m.  
Blogger Cesc Amat diu:

Ramon,
Felicitats per aquest nou blog i aquesta primera reflexió tan interessant. Endavant.

1:54 p. m.  
Blogger joansalicru diu:

ramon,
m'apassiona q hagis fotut un blog. Et podem penjar als blogs de capgros.com?
apa,
joan

1:58 p. m.  
Blogger Ramon B. diu:

Ramon, tocaiu, felicitats per atrevir-te a aquesta aventura. Jo també et llegiré!

2:24 p. m.  
Blogger JORDI MERINO NOÉ diu:

Ramón, bon article de reflexió. Veig que haurem d'anar-te visitant ja que en Ramón Basses comenta que t'agrada la història i la crítica.
Salut¡

5:32 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Inici