dissabte, de desembre 03, 2005

Una recuperació de la memòria històrica polititzada

La recuperació de la memòria històrica és una expressió que s’ha fet comuna a Catalunya els últims anys, una dècada més o menys, i que s’ha aplicat especialment en el context de l’estudi de la Guerra Civil espanyola i el Franquisme. Sembla que en alguns àmbits no és suficient fer servir el tradicional verb historiar per a parlar de l’estudi d’aquesta època del nostre passat recent. Existeix alguna càrrega afegida de significat entre recuperació de la memòria històrica i historiar? La recuperació de la memòria històrica és una manera polititzada d’historiar?
En temps del general Franco es va donar carta blanca oficial i es va afavorir un corrent historiogràfic que analitzava la història d’Espanya, però especialment la II República i la Guerra Civil d’una forma maniquea. Utilitzant la generalització més pedestre es va posar tothom que no reia les gràcies al nou règim polític al sac dels anomenats “rojos”. Els “rojos” es van convertir en un subjecte polític, no improvisat, molt útil per a la desqualificació política de l’adversari, però molt dèbil en quan a la seva definició. Una simplificació. Una “chapuza” historiogràfica al servei d’una manipulació política per a tenir a qualsevol contestari acomplexat. Com sempre va haver qui s’ho va creure i qui no.
Un corrent historiogràfic, que alguns anomenen neofrontpopulista, sembla haver-ne agafat el relleu. Els mateixos mètodes per als mateixos objectius. És aleshores el revanxisme el plus afegeix, que porta la recuperació de la memòria història, sobre el tradicional fet d’història una època amb serenor?
L’ús i abús del terme faixista n’és un exemple. Masses similituds amb l’antic abús del terme “rojos”. Aquest és el plus d’historiar una època, en democràcia? Les corrents historiogràfiques treballen d’aquesta manera s’assemblen més del que es pensen. Comparteixen la simplificació i la “brocha gorda” com a mètode d’anàlisis; reneguen de la independència de criteri que tot historiador o periodista s’ha de posar com a objectiu. Com a utopia en el sentit positiu de la paraula, allò que mai es pot aconseguir el cent per cent però que es pot avançar en un major grau. Qui analitza d’aquesta manera posa la seva feina al servei d’interessos polítics partidistes, a mena de mercenaris intel·lectuals, en la seva accepció més negativa. En resum utilitzen la història per calumniar l’adversari polític, una manera com una altre d’evidenciar el buit polític propi i la pròpia incapacitat d’engrescar els votants amb propostes interessants. Que venen els rojos! que venen els fatxes! Per que si Hitler = Franco = PP = catòlics de centre dreta; Estalin = Esquerra = República = catòlics de centre esquerra. Aleshores Hitler = bigoti = Estalin. Conclusió: la maquineta d’afaitar és la major aportació a la democràcia. D’un sol ús, és clar, com aquests anàlisi de la història o de la actualitat.

Publicat on-line a Capgros.com 27 de novembre de 2005