A "xumar" hipoteca

Milers de persones s’han hipotecat els darrers temps a trenta i més anys. Per poder assumir l’import de la quota mensual és necessari el la majoria dels casos que els dos membres de la parella treballin, i ho facin a jornada completa. El sou d’un està destinat al seu pagament. L’altre per les despeses habituals de la llar. Difícilment cap dels dos pot deixar de treballar durant un període de temps o reduir la seva jornada laboral. Sovint, especialment entre les dones, es planteja accedir a aquest respir al quedar embarassades o durant els primers anys de vida dels seus fills. Però això esdevé impossibible sobretot a les famílies de renda baixa entre les quals és habitual trobar-hi les parelles joves. La pregunta és: és possible assumir una educació responsable i afectivament plena dels fills amb els dos conjugues treballant fora de casa, i a vegades molt lluny de casa, després d’una dura jornada laboral completa?
Espanya és un dels països europeus on els treballadors més hores estant a la feina però on la productivitat d’aquestes hores és més baixa. Catalunya no n’és un excepció, ans el contrari. Per altre banda, és molt habitual a Alemanya trobar empreses que tanquen les seves portes a les 5 de la tarda. Malgrat això tenen una productivitat molt més alta que la espanyola.
La nova servitud de les hipoteques i una cultura del treball i de l’empresa certament peculiar han tenallat milers de joves famílies catalanes.
Fer política d’habitatge és ara fer política familiar. Les administracions públiques espanyoles, especialment les municipals, s’han acostumat a cobrir les seves creixents despeses no amb nous impostos sinó amb les plusvàlues que genera l’anomenat “boom“ immobiliari. Els regidors d’urbanisme i les empreses públiques municipals relacionades s’han convertit en una mena de reis mides pels alcaldes. Un part preocupant dels projectes municipals es financien, per mitjà d’aquesta il·lusió fiscal, no amb impostos “ordinaris” sinó amb els beneficis d’aquestes empreses públiques de promoció urbanística i l’impost local sobre les plusvàlua del terrenys de natura urbana. Els Ajuntaments, amb l’aquiescència de l’Estat, no és un agent independent del “boom” immobiliari, ni molt menys un fre assenyat. Ben al contrari, amplifiquen els seus efectes com a agents actius. No es tracte, doncs, d’una situació on el Sector Públic deixa fer, en una situació de laissez faire immobiliari. Una postura ja de per sí preocupant en un sector, el de l’habitatge, que cobreix un dret fonamental de la persona humana, recollit a la nostra Constitució. I on segurament fins i tot les postures econòmiques liberals reconeixerien que és un sector molt delicat per deixar-lo sol a la lliure iniciativa dels mercat. El Sector Públic espanyol, especialment el municipal, no actua de forma liberal sinó intervencionista. Un intervencionisme, però, que actua no anticíclicament, frenant el “boom” dels preus sinó alimentant-lo, un dramàtic escenari per a la protecció de la vida familiar.
Al final tot s’arreglarà. Amb els ingressos públics d’aquest “boom” es podran crear noves escoles amb servei de psicòlegs que puguin tractar el creixent nombre de nens amb problemes d’afectivitat originats per una vida familiar ben trista, on no es té temps ni de donar de xumar als fills petits.

La llei del pot

“La meitat del pressupost egipci se’l gasta en Mubarak en tint”. Aquesta és una dita que corre de boca en boca pel país, tal com va informar Tomàs Alcoberro en una crònica sobre les darreres eleccions a Egipte.
A Aràbia Saudí, els seus octogenaris reis no se’ls veu ni un cabell blanc. Bé de fet no se’l veu el cabell, però unes esplèndides perilles tenyides delaten el recurs al “pot” màgic. Durant els consell de ministres d’en Sadam Hussein, l’única senyal de senectut la donava el caldeu Tarek Assís. La resta lluïen els meravellosos efectes rejuvenidors del tint. Una mica més a l’orient, el cabell blanc és proscrit pel partit comunista xinès. Dies abans de la celebració dels seus congressos, aquelles impressionants sales ocupades per centenars de delegats aplaudint a la una enmig d’una decoració de vermell i salts d’aigua, s'esgoten les existències de tint de cabell als magatzems del país. Avis venerables provinents de totes les contrades del país i ni un símptoma de les “nieves del tiempo" del tango d’en Gardel. Desconeixíem els efectes rejuvenidors del maoïsme.
I entremig la democràcia més gran del món, l'Índia. Esplèndida cabellera blanca lluïa l’antic president Vagpayee. Que dir del Nehru. De la melena grisosa de la seva filla Indira. O de la blancor venerable del pocs cabells del bò d’en Gandhi.
La televisió italiana RAI confia en presentadors consagrats que sobrepassen els seixanta com Mino Ligorio la conducció d’alguns dels “telegiornale” d’hora punta. Els darrers presidents, en Pertini, en Cossiga, l’Scalfaro i l’actual Ciampi van ser escollits en edat de jubilació. Els dos darrers amb setanta anys ben fets. El white power hi triomfa. A l’altre banda, en Berlusconi.
A Espanya, podria un ultraseixantè conduir un programa de TV? I a TV3? Per que no hi (ni hi havia en temps del govern Aznar) ministres de més d’aquesta edat al govern del país? Caldrà fer un sistema de paritat que doni quotes per edats?
L’horror al cabell blanc és directament proporcional al nivell de vacuïtat del contingut de les propostes políques, mediàtiques o empresarials. Per que quan aquestes importen i il·lusionen de debò per la qualitat i autenticitat del seu contigut, el demés és “cuento”.

Cases de fusta

Per que els nord-americans no fan les cases “de ciment”?

Les cases de fusta, sense fonaments, collades a terra, festes amb “pladurs”, “matxembrats”i d’altres elements preconstruïts a ensamblar, de fàcil i ràpida construcció (a vegades s’encarreguen per catàleg i es basteixen en menys d’un més) són barates. Amb un nivell de mobilitat laboral tan elevat com l’existent als EEUU, no es poden invertir gran quantitats de dòlars en l’habitatge. Aquest bé immoble ha de ser moble, és a dir mòbil. I ho serà fins en el sentit més literal quan desgraciadament els “tornados” sacsejen les àrres residencials. El mercat immobiliari nord-americà és molt més dinàmic que l’europeu i encara més comparat amb l’espanyol. I dinàmic no vol altre cosa que simplement rep moltes més ordres de compra i venda diàries per mil habitants i els seus preus esdevenen més transparents. Les negociacions del preu d’un pis a Espanya, on es poden regatejar fins a 1, 2 o més milions, són impensables als EEUU on fins l’estat de la tanca de jardí o l’alçada de la gespa d’un veí deixat pot afectar al valor de les cases d’un mateix carrer. No és d’estranyar que un dels càstigs per als qui no s’acaben els “cornflakes” sigui pintar la tanca o tallar l’herba de davant de casa el cap de setmana. En absència d’una mare responsable, la normativa de la urbanització ja recull habitualment obligacions comunitàries com aquestes. I si no t’agrada, busca't una altre comunitat amb normes menys severes. Al cap i la fi l’esperit congregacionalista nord-americà es remunta al segle XVII. Però per buscar-te una altre comunitat has de tenir una casa de fusta. La mobilitat laboral ha generat cases de fusta o les cases de fusta han permès una gran mobililitat laboral?
El president Thomas Jefferson, un dels pares de la pàtria, monumentalment esculpit al Mont Rushmore a Dakota del Sud, va sentenciar que tot aniria bé “Mientras seamos un país básicamente agrícola... pero en el momento en que empezemos a vivir amontonados en grandes ciudades, como sucede en Europa, nos volveremos tan corrompidos como ellos.”. El visitant normand Alexis Tocqueville, en la seva obra “La Democracià a Amèrica”, considerà “la gran dimensión de ciertas ciudades norteamericanas, y sobre todo la naturaleza de sus habitantes, como un verdadero peligro que amenaza el provenir de las repúblicas democráticas del Nuevo Mundo, y me atrevo a decir que ésa serà la causa de su muerte, a menos que su gobierno logre crear una fuerza armada que, aun sometida a la voluntad de la mayoría nacional, sea independiente del pueblo de la ciudades y pueda reprimir sus excesos”. Tocqueville es referia al model Nova York de la primera meitat del segle XIX on la població vivia amuntegada en habitatges de pisos com a les ciutats europees. El model residencial jeffersonià de la casa individual envoltada de terreny circumdant va vèncer la partida al de Nova York. Els gratacels de les ciutats americanes són només oficines. Fins i tot els novaiorquesos viuen ara en cases individuals envoltades d'un jardinet més o menys exuberant als barris residencials que envoltant a l'hora la famosa illa on va néixer la ciutat.
Monticello, la bella residència de Jefferson, és visitada com un santuari amb devoció pàtria per milers de nordamericans cada any. Una casa de finals del segle XVIII, de mida humana, envoltada per un bell parc. Baixant d’aquest peculiar mont, es pot trobar aquest model per tot el país, graduant-se en funció de les disponibilitat del terreny i de les butxaques. Un model que estandaritzat i empobrit arribà a la casa de fusta del barris negres pobres. Els governs de la Gran Bretanya de finals del segle XIX en van perdre nota com es pot veure a les ciutats del país. Una revolució “conservadora” que va evitar la revolució, el pànic de la república democràtica. Tots propietaris, de cases. I cases en el sentit literal. Els problemes de la compaginació aquest model amb l’equilibri i sostenibilitat ecològica no han aparegut fins els darrers anys. Mentrestant el pobre nord-americà, no serà un “clochard” francès (de “cloche”, campana), ni un “barbone” italià (per la barba), sinó un “homeless”, un sense casa. Ni que sigui de fusta.

La nova i vella Orleans

S’ha reaccionat tan tard als efectes de l’huracà Katerina? Per apropar-se a la qüestió cal tenir present on s’ha produït el desastre.
Nova Orleans és una de les ciutat del país amb més personalitat. Un caràcter forjat al segle XIX en ple Sud. La ciutat era un dels principals ports on desembarcaven els esclaus africans. I on embarcaven les ingents quantitats de cotó, cultivat amb el suor dels primers a les plantacions dels terratinents sudistes, destinat a les fàbriques de filatura europees. Nova Orleans era el cap de pont del Sud dels Estats Units amb la resta del món. El Sud del Sud. El vent de derrota dels confederats durant la Guerra de Secessió no s’endugué del tot aquest món meridional tan condicionat per una agricultura de plantacions propietats de terratinents blancs, cultivada amb mà d’obra esclava vinguda de l’Àfrica Negre, intensament capitalitzada i dependent dels mercats exteriors. De la mateixa manera que la Guerra de Successió fou la de fet la primera guerra del segle XX (primer us de metralladores, de trinxeres etc...), l’experiència esclavista sudista fou un precedent, que no tindrà superació, del immediat sistema d’explotació dels treballadors que viurà de forma massiva el món industrialitzat a finals de segle XIX. L’obrer europeu o nord-nord-americà mai arribà al sistema d’exclusió i enviliment personal de l’esclau de les plantacions, tot i que en alguns casos poc s’hi faltarà.
Si alguna cosa semblant hi ha, si bé en diferent grau, entre el món esclavista i el obrer de finals segle XIX és una altra “secessió”, la separació entre els components de la societat que cohabiten el mateix territori local (negre/blanc; obrer fabril/propietaris). Cohabitarem a prop, perquè ens necessitem simbiòticament, però separats com si fóssim dos elements químics diferents que han de compartir proveta però decantats. Dues societats en una sola geografia, mala combinació per a mantenir-se dret quan bufa el vent de la catàstrofe.
Sobre aquest substrat de decantació social i mental que pot afectar una població que comparteix la mateixa ciutat, s’ha de sumar les debilitats del model polític nord-americà. Tan curós per procurar per una ciutadania lliure i una societat civil viva, tan dèbil per a situacions d’emergència. Un "dany col·lateral" d’uns límits taxatius, nascuts d’una cultura política antiestatalista d’arrel antiabsolutista (antibritànica, S.XVIII), al poder de l’Administració i una forta descentralització (federal, estatal, local). El contrari dels estatalismes d’altres contrades, eficaços en moments d’emergència, asfixiants per a la vida i implicació pública dels cossos socials intermitjos i els ciutadans. Recordar que del comunisme s’ha dit que és una economia per a una de les majors emergències, la guerra. I entremig tota la graduació de situacions que faci falta, entre elles les dels països de la U.E.
El vent ha posat en evidència dues de les debilitats dels EEUU, un gran país en molts aspectes. Internament, la descarnada segregació de la població que asseca la saba de la solidaritat comunitària immediata. Externa a ella, l'extrem antiestatalisme, que dificulta la ràpida actuació. Passats uns dies el país, però, posarà en marxa les seves respostes per aparèixer un dels aspectes més saludables d'aquesta gran nació, la vitalitat de la seva societat civil.