dimarts, de gener 17, 2006

Hipoteques ideològiques

Amb la magnitud dels augments dels preus de l'habitatge a casa nostre, un es podria preguntar si el Sector Públic no podria haver emprès mesures decisives en política econòmica, tot intervenint d’una manera significativa, en el sector immobiliari.

El Sector Públic a Espanya intervé constantment en la nostra economia mixta de mercat. Els més liberals pensen que fins i tot massa. D'altres defensen aquesta actitud considerant-la millor a la d'altres països, com els Estats Units, on el personal sap que vol dir una economia lliure de mercat amb poca intervenció del Sector Públic. A Espanya, s’estableixen normes per a gairebé tots els productes, prescripcions sanitàries i de seguretat en la producció en el consum, regulació de preus com en el cas del sector energètic, subvencions a la producció (agrícola, la PAC), es fan complir els aranzels i contingents que limiten el comerç internacional acordats per la UE, es fixen horaris comercials o les èpoques de les rebaixes, es defensa i promou la competència amb mesures antidúmping, antimonopoli i anticàrtel, es lluita contra la publicitat enganyosa, es posen normes per afavorir la transparència de preus, es proveeixen béns públics pel propi Sector, s'actua per corregir externalitats negatives com la contaminació generada per les empreses...

El sector immobiliari no és un sector qualsevol. Ni per les seves característiques de la demanda (l’habitatge és un bé de primera necessitat que fins i tot recull la Constitució com un dret; roman vinculat gairebé umbílicalment al lloc on un té la família més immediata, la feina, la seva pàtria, gran o petita, fet que limita la substituïbilitat o reposició; té una dependència crítica dels cicles i tendències demogràfiques...) ni per les característiques de la seva oferta (no és transportable des del lloc on la seva producció pot ser feta amb més economia de costos; depèn críticament del sòl disponible i de les limitacions al seu creixement per les conseqüències medioambientals o sobre l’ordenació del territori; no és malmet amb rapidesa si es triga a vendre....).

Aquestes característiques especials faciliten, de no intervenir el Sector Públic, l’aparició de fenòmens especulatius. A la demanda d’habitatge de la generació del baby boom que busca niu, s’hi ha sumat la generada per l’estalvi que inverteix en totxo. Les dues forces orientades en la mateixa direcció alimenten l’alça de preus. Aquesta atrau nou estalvi, aquest eleva novament els preus i així anar inflant un globus afavorit per les rigideses i lentituds pròpies d’aquest mercat i d’una intervenció descompensada del Sector Públic, forta en alguns aspectes, dèbil en d’altres. ¿Podria el Sector Públic haver intervingut decididament debilitant la força de l’estalvi que busca plusvàlues en el totxo? Un totxo on d’altres es juguen el sostre on viure. Un sostre que no provoca un enriquiment del que només té un habitatge, ja que si se’l ven necessita el mateix import per comprar un altre d’igual, si no vol anar a viure en un de pitjor.

Curiós mercat on el preu es fixa críticament tenint en compte fins on es pot endeutar la gent (la llargària temporal de les hipoteques). Mercat on és possible l‚apropiació de tot l’anomenat excedent del consumidor. La correlació temps hipotecable, preu de l’habitatge semblen anar en la mateixa direcció.

Els beneficiat: propietaris de sòl urbanitzable, sector de la construcció, els que ja han realitzat plusvàlues i no han comprat més, i els ajuntament espanyols de tots colors, els quals han trobat en els impostos i en les requalificacions i urbanitzacions de terrenys la gallina dels ous d’or. Una il•lusió fiscal de manual. Qui atura aquesta insaciabilitat?

Els perjudicats? Els fills estimats de l’esquerra que s’autodefineix com a progressista. Les famílies d’assalariats de les capes mitjanes i mitjana baixes de la societat. I d‚aquí cap avall. I entre ells, les famílies novells a la recerca d’un bé de primera necessitat a preus de luxe. Les conseqüències són i seran devastadores. Hipoteques a 40 anys, per a pisos petits, a pagar per dos cònjuges que no poden parar de treballar, que no poden quedar a l’atur, que no poden agafar excedències per tenir cura dels més petits o dels més grans. La hipoteca perfecte a la llibertat i autonomia familiar. Una hipoteca al principal mediambient de la persona, la família.

Quins són els orígens d’aquesta passivitat pública? Quina part de corresponsabilitat recau en aquest progressisme elitista, més dogmàtic (quina paradoxa), en matèria familiar? Quines són les conseqüències d’aquest festeig amb la deconstrucció d’institucions com la família. Amb la el seu menysteniment o amb el fet de desdibuixar-la?

La frivolització del concepte de família que hem viscut els europeus des de fa 2000 anys (aquí els deconstructors hipercrítics, sector enderrocs, començaran a fer cabòries), la seva relativització, acaba provocant que la seva protecció no sigui un objectiu del Sector Públic, ni per una part considerable de la societat civil. Aquesta ignorància promou la no defensa, la no defensa el lliurar la qüestió de l’habitatge només a les lògiques implacables del mercat. Aquest relativisme familiar ha promogut el dogmatisme de la hipoteca a 40 anys. La deconstrucció de les institucions o cossos socials que no són el mercat ni l'Estat, desproveint la persona de proteccions, acaba per facilitar la construcció de l'imperi del més fort.

Editat on line a capgros.com 10 de gener de 2006