tag:blogger.com,1999:blog-16436489.post-1126217669196782182005-09-08T15:11:00.000-07:002005-09-08T15:24:59.140-07:00<div align="justify"><span style="font-size:130%;">Per que els nord-americans no fan les cases “de ciment”? </span></div><div align="justify"><span style="font-size:130%;">Les cases de fusta, sense fonaments, collades a terra, festes amb “pladurs”, “matxembrats”i d’altres elements preconstruïts a ensamblar, de fàcil i ràpida construcció (a vegades s’encarreguen per catàleg i es basteixen en menys d’un més) són barates. Amb un nivell de mobilitat laboral tan elevat com l’existent als EEUU, no es poden invertir gran quantitats de dòlars en l’habitatge. Aquest bé immoble ha de ser moble, és a dir mòbil. I ho serà fins en el sentit més literal quan desgraciadament els “tornados” sacsejen les àrres residencials. El mercat immobiliari nord-americà és molt més dinàmic que l’europeu i encara més comparat amb l’espanyol. I dinàmic no vol altre cosa que simplement rep moltes més ordres de compra i venda diàries per mil habitants i els seus preus esdevenen més transparents. Les negociacions del preu d’un pis a Espanya, on es poden regatejar fins a 1, 2 o més milions, són impensables als EEUU on fins l’estat de la tanca de jardí o l’alçada de la gespa d’un veí deixat pot afectar al valor de les cases d’un mateix carrer. No és d’estranyar que un dels càstigs per als qui no s’acaben els “cornflakes” sigui pintar la tanca o tallar l’herba de davant de casa el cap de setmana. En absència d’una mare responsable, la normativa de la urbanització ja recull habitualment obligacions comunitàries com aquestes. I si no t’agrada, busca't una altre comunitat amb normes menys severes. Al cap i la fi l’esperit congregacionalista nord-americà es remunta al segle XVII. Però per buscar-te una altre comunitat has de tenir una casa de fusta. La mobilitat laboral ha generat cases de fusta o les cases de fusta han permès una gran mobililitat laboral?<br /> El president Thomas Jefferson, un dels pares de la pàtria, monumentalment esculpit al Mont Rushmore a Dakota del Sud, va sentenciar que tot aniria bé “Mientras seamos un país básicamente agrícola... pero en el momento en que empezemos a vivir amontonados en grandes ciudades, como sucede en Europa, nos volveremos tan corrompidos como ellos.”. El visitant normand Alexis Tocqueville, en la seva obra “La Democracià a Amèrica”, considerà “la gran dimensión de ciertas ciudades norteamericanas, y sobre todo la naturaleza de sus habitantes, como un verdadero peligro que amenaza el provenir de las repúblicas democráticas del Nuevo Mundo, y me atrevo a decir que ésa serà la causa de su muerte, a menos que su gobierno logre crear una fuerza armada que, aun sometida a la voluntad de la mayoría nacional, sea independiente del pueblo de la ciudades y pueda reprimir sus excesos”. Tocqueville es referia al model Nova York de la primera meitat del segle XIX on la població vivia amuntegada en habitatges de pisos com a les ciutats europees. El model residencial jeffersonià de la casa individual envoltada de terreny circumdant va vèncer la partida al de Nova York. Els gratacels de les ciutats americanes són només oficines. Fins i tot els novaiorquesos viuen ara en cases individuals envoltades d'un jardinet més o menys exuberant als barris residencials que envoltant a l'hora la famosa illa on va néixer la ciutat.<br /> Monticello, la bella residència de Jefferson, és visitada com un santuari amb devoció pàtria per milers de nordamericans cada any. Una casa de finals del segle XVIII, de mida humana, envoltada per un bell parc. Baixant d’aquest peculiar mont, es pot trobar aquest model per tot el país, graduant-se en funció de les disponibilitat del terreny i de les butxaques. Un model que estandaritzat i empobrit arribà a la casa de fusta del barris negres pobres. Els governs de la Gran Bretanya de finals del segle XIX en van perdre nota com es pot veure a les ciutats del país. Una revolució “conservadora” que va evitar la revolució, el pànic de la república democràtica. Tots propietaris, de cases. I cases en el sentit literal. Els problemes de la compaginació aquest model amb l’equilibri i sostenibilitat ecològica no han aparegut fins els darrers anys. Mentrestant el pobre nord-americà, no serà un “clochard” francès (de “cloche”, campana), ni un “barbone” italià (per la barba), sinó un “homeless”, un sense casa. Ni que sigui de fusta. </span></div><div class="blogger-post-footer"><img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/16436489-112621766919678218?l=rreixach.blogspot.com'/></div>ramon reixachhttp://www.blogger.com/profile/09662166144563329686noreply@blogger.com8